En el passat número 86 de la revista “el Centre” a l’article: Nous objectius de la Fundació, es sol•licitava la col•laboració de socis i simpatitzants que volguessin fer una petita aportació per a una ajuda en unes beques menjador per 9 nens que necessitaven menjar a l’escola, ja que era l’única forma de tenir uns aliments amb els nutrients necessaris, sent l’únic àpat controlat que poden fer al dia. És una petició que la fem no per ganes, ni molt menys, sinó per la necessitat d’ajudar a aquestes famílies i sobretot a aquests nens.

La resposta no ha estat satisfactòria, només hem aconseguit 4 protectors a 10 € per mes; per cert, moltíssimes gràcies als quatre, almenys ja hem posat les primeres pedretes. Però això només ens aporta 480 € a l’any i amb aquesta quantitat només podem arribar a 2 nens. Recordeu que són 9 els necessitats aquest any i probablement el proper curs en seran més, per desgràcia. Per poder col•laborar amb plenitud hauríem d’aconseguir 14 protectors més, de 10 € mensuals com a mínim cadascun. Alguna cosa no hem fet bé i per això torno a posar-me en contacte amb tots vosaltres. Recordeu les meravelloses paraules del gran amic Francesc Torralba en la seva última conferència que van organitzar la Fundació i el Centre. “No hi ha excuses contra el gran enemic que és la indiferència, algú ha de començar a posar la pedra, no hem d’esperar que la posin els altres”.

Vaig llegir, fa temps, una formidable història que il•lustra el concepte de motivació laboral, però que tranquil•lament ens pot servir també com a motivació d’aportació. Deixem volar la nostra imaginació i retrocedim en el temps, situant-nos en aquella Europa de l’Edat Mitjana que s’afanyava a la construcció de les seves esplèndides catedrals gòtiques. Un dels treballs més soferts, però alhora més importants, era el desenvolupat en les pedreres on s’esculpien les pedres que després conformarien catedrals i palaus. Doncs bé, vestits a la manera de l’època, ens acostem a una d’aquestes pedreres, on veiem els picapedrers treballant, martell i cisell en mà, fins a donar forma a les gegantines i capritxoses roques. Els treballadors estan coberts de pols i suen copiosament. Ens acostem a un d’ells i li preguntem: Què fas? El bon home, alça la mirada estranyat i ens respon: ‘Pico pedres’. I estàs content? Bah! No em paguen malament, ens respon mentre es neteja la suor del front i calcula quanta feina li queda encara.Ens acostem llavors a un segon picapedrer i li tornem a preguntar: Què fas? ‘Pico pedres per a una catedral’, ens respon. I estàs content? Sí, ens aclareix. Em paguen a tant la peça, i com que sóc el més ràpid, em guanyo també un sobresou. I, finalment, li preguntem a un tercer, que semblava molt concentrat en la seva tasca: Què fas? El picapedrer aixeca la mirada, i amb un somriure d’orgull respon: Estem construint una catedral. Veient la satisfacció que irradia la seva expressió, no li hem ni de preguntar si està content. Ens limitem a allunyar-nos del planter, admirant la silueta de la catedral que s’aixeca a la veïna ciutat.

Ja sabem que al planter alguns treballen per un sou, altres pel repte de superar els seus objectius, obtenint satisfacció i un sobresou, i la resta, probablement els menys, profundament orgullosos per saber-se constructors de catedrals.

Us demano de tot cor que sigueu com aquest tercer picapedrer, ajudeu-nos a construir amb satisfacció,  alegria i motivació aquesta nova etapa de la Fundació, amb una petita aportació; podem construir la nostra catedral, el nodrir nens del nostre barri d’uns nutrients mínims necessaris, són nens del nostre barri, el Poblenou, els tenim molt a prop, ells no són culpables del que els està passant, ells són protagonistes i víctimes. Esperem la vostra col•laboració. Us donem el número del nou compte obert a “la Caixa” per a aquesta finalitat: ES19 2100 0803 9302 0111 6941. L’aportació és voluntària, tant en quantitat com en periodicitat, mensual, anual o d’una sola vegada, una petita suma, sempre aportarà una satisfacció a cada nen i a cada un de nosaltres, ja que ens farà sentir “Picapedrers somrients i orgullós”.

Xavier Oliver i Casanova
President de la Fundació Pius Bosch
(publicat a la revista el Centre, número 87, de juny del 2016)