Carles Mataró

FRANCESC ROMEU, rector de la parròquia de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó

El dia de Sant Esteve al matí, ens vam reunir a la nostra església parroquial de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calbó del Poblenou per a la celebració exequial, prèvia a l’enterrament, del nostre amic Carles Mataró. Ho vam fer per acomiadar-nos d’ell (com solíem fer habitualment en vida), per acompanyar la família (en uns moments ben dolorosos) i els amics que més el trobaran a faltar; i per pregar (o, els no creients, per pensar i reflexionar) sobre el sentit de la vida d’en Carles i de tothom. Aquestes són algunes de les idees que vam assenyalar:
“La nostra pregària avui hauria de ser una gran acció de gràcies pel que ha estat la vida d’en Carles entre nosaltres, d’una vida viscuda en plenitud. Resulta ben curiós que, després del dia de Nadal, just el dia després, celebrem la festa de Sant Esteve, el primer màrtir. Màrtir per defensar la fe en Jesús. Un pare de l’Església, dels primers segles, deia: “les palles del pessebre se’ns han tacat de sang”; com si diguéssim que a “a casa dels pobres, les alegries duren ben poc”. Aquest any, amb la mort d’en Carles Mataró, ens ha passat això mateix. La festa i l’alegria del Nadal se’ns han enterbolit. La joia no ha estat plena. Perquè si una família nostra pateix, la resta no podem estar contents com si no passés res.
Avui celebrem Sant Esteve com a màrtir. I màrtir és una paraula grega que vol dir “testimoni”. No vol dir que el van matar o que va vessar la seva sang, sinó que vol dir que, amb la seva vida (i, per tant, també amb la seva mort), va donar testimoni de Jesús.

Per això, deixeu-me que avui reculli jo també “el testimoni” d’en Carles Mataró entre nosaltres. Però fem-ho també entre tots. Recollim, juntament amb la seva família, la seva vida i tot el que ell ha fet entre nosaltres. És la feina que ens toca fer avui. Per tal que no se’n perdi res. Jo no podré ser pas exhaustiu, i ben segur que em deixaré moltes coses, sobretot les coses que més coneixeu els familiars més pròxims i els amics més íntims. Jo només subratllaré cinc aspectes que em semblen molt rellevants de tot l’itinerari d’en Carles durant aquests 88 anys de vida entre nosaltres.

En primer lloc, no voldria oblidar la seva vida en família. En Carles ha estat un molt bon espòs. Ho sap prou bé la Magda. En Carles ha estat un molt bon pare, i ho saben prou bé els seus fills: en Joan Carles, la Rosa, en Josep Maria i la Carme. I en Carles ha estat un molt bon avi, ho sabem prou bé els seus néts, en els quals, fins i tot, ha deixat una profunda petjada en les seves vides. Crec que la família era un dels seus principals eixos vitals, com una columna vertebral, com un eix vertebrador de tot el que després ell va anar realitzant en la seva vida. Ben segur –i ho saben prou bé els seus familiars– que la seva infantesa, no pas fàcil, el deuria anar configurant en aquest valor i dedicació a la seva pròpia família i a les altres famílies; tal com ara anirem veient en els següents punts.

En segon lloc, vull destacar la seva excel•lent dedicació a l’Escola Voramar. Aquí és jo el vaig conèixer, com a exalumne que en sóc. El vaig conèixer com a “el senyor Mataró”, i sempre se’m va fer difícil dir-li “Carles”. Després ens vam tornar a retrobar a Santa Eulàlia de Ronçana, els caps de setmana, on ell tenia una casa, i coincidíem –amb ell i la Magda– a la missa primera dels diumenges. En Carles, conjuntament amb un equip de pares d’aquí, del Poblenou, van ser els fundadors de l’Escola Voramar. Ells van veure que l’ensenyament dels seus fills i dels fills de les altres famílies del Poblenou no era gens fàcil. El barri era ple d’acadèmies que preparaven els nens i nenes per presentar-se als exàmens oficials, però els seus ensenyaments no eren els oficials. Ells sí que van fer una escola oficial. Tinguem en compte que l’ensenyament públic, en aquells moments, no era com ara, ni tenia la mateixa qualitat. En una sola aula hi havia tot el batxillerat, un curs per a cada fila de pupitres, com ho feien en el Pius XII (l’actual Mar Vella). Ells van fer que cada curs tingués la seva pròpia aula. I així, les famílies que portaven els seus fills a estudiar fora del Poblenou, als escolapis de Diputació, o als jesuïtes de Casp, o –més amunt– a Sarrià, o, més a prop, a l’escola pública del Pere Vila, es quedessin al barri en una escola de qualitat. Unes famílies que en aquell temps feien un sacrifici econòmic ben considerable pagant una entrada de 10.000 pessetes per cada nen. Van ser famílies ben compromeses en l’ensenyament del seus fills. Aquests pares fundadors, com el Carles, no van pensar només en els seus propis fills, sinó en totes les famílies i en el barri. No excloc que en Carles al Voramar també s’emportés alguna enrabiada, però els seus disgustos li duraven molt poc i l’objectiu era més important que les dificultats.

En tercer lloc, tenim tota la seva generosa dedicació al Centre Moral i Cultural del Poblenou, el nostre Centre. Certament que el podem recordar i valorar molt en les seves responsabilitats com a vicepresident del Centre, com a Soci d’Honor i, encara ara, com a vicepresident de la Fundació Pius Bosch. És justament aquí on ens trobem el Carles com un treballador infatigable i amb grans qualitats d’organització. Però a mi m’agradaria més recordar-lo dalt de l’escenari, amb la seva gran força interpretativa. Portant a escena una gran diversitat de personatges i fent-los lluir tots. Un home molt versàtil. Amb una gran memòria, una veu forta i àgil de moviment. Una força que justament vam veure com la malaltia li prenia. I potser això és el que més ens dolia. Justament aquests dies, en les representacions de l’Estel, és quan més el recordem dalt del nostre escenari. Però, tornem al que dèiem abans: el Carles, al Centre Moral, hi veia aquest treball que es pot fer amb les famílies. Ell ho feia per convenciment. A mi no m’agrada que es valori la vida que té ara el Centre o el seu gran nombre de socis com una pura casualitat o com a obra de l’atzar. Això que tenim ara al nostre Centre és fruit de gent com el Carles, que veien que dedicar-se als petits i als joves era tenir els seus pares i els seus avis al Centre, i viceversa. Ells van treballar pensant en el futur de les famílies i del Centre i procurant transmetre sempre uns valors, entre els quals no solament hi havia els cristians, sinó també els de la cultura i la llibertat del nostre poble. I tinguem en compte que aquesta generació van ser uns autodidactes. Nosaltres encara els tenim a ells al davant com a referents i els podem imitar, però ells no van tenir una generació al davant. Ells van ser innovadors i van crear institucions per pura intuïció, i provant per tempteig o error. És cert, amb ells s’acaba tota una generació.

Un quart lloc és la Residència Pere Relats, on el Carles ha viscut aquests darrers temps de la seva vida. La seva última casa. No va ser gens fàcil per a la família prendre aquesta decisió. Sempre pensem per als nostres que “com a casa no hi ha res” i ens costa molt prendre aquesta decisió. Fins que no podem més i ens adonem que les atencions d’una residència i del seu personal són el millor, tant per al resident com per a la família. La Residència va ser una casa per al Carles. I no solament aquests darrers temps. Perquè ja ho era, una casa, per a ell, quan hi anava cada dia –cada dia!– a donar el sopar a la seva tieta. Ho sabem molt bé nosaltres, perquè sempre havíem de posar les reunions o abans o després del sopar de la seva tieta. I el recordo, ell entrava i sortia com si estigués a casa, satisfet de la familiaritat de la nostra Residència.
El darrer i cinquè lloc és aquesta parròquia de Santa Maria del Taulat. I potser hauríem de dir totes les altres parròquies del Poblenou, sobretot Sant Bernat Calbó i Sant Francesc d’Assís, al costat del Voramar. Sempre he pensat que ell va tenir alguna cosa a veure en el meu nomenament com a rector al costat del Voramar. Aquí, a Santa Maria, era també a casa seva. Als darrers temps, quan venia encara sense la cadira de rodes, ben cansat, i li preguntava com estava, ell em contestava: “Ara ja sóc a casa!”. Per això és bonic que avui estiguem aquí, a Santa Maria, encara amb el seu cos present. Va llegir les lectures fins que ja no va poder remuntar aquests tres graons que pugen a l’altar. I llegia bé, vocalitzant i amb entonació, però –sobretot– sabent el que deien els textos i transmetent-ne fidelment el missatge. Però aquí van ser també els seus anys de joventut, amb l’Aspirantat, ho recorda prou bé en Toni Roig. El Carles va ser un home del Concili Vaticà II i de la reforma litúrgica que va comportar el postconcili. No n’hi havia prou amb girar el capellà que estava d’esquena al poble i d’abandonar el llatí, calia que algú com ell donés les degudes explicacions, fes les lectures i les pregàries. Ells van ser els laics compromesos del Concili.”
Finalment, el bisbe Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, fill del Poblenou i bon amic del Carles, també va afegir dos aspectes més a aquest perfil: com a home de fe i com a mantenidor. Com a home de fe, va dir que va ser precisament la seva fe el que el va moure sempre a fer totes aquestes coses que hem assenyalat. I, com a mantenidor, va dir que l’important no és crear coses, perquè tots –poc o molt– som creatius, sinó que el més important és saber-les mantenir i fer que continuïn amb el temps i més enllà d’un mateix. Moltes gràcies, Carles!