La Fundació Mossèn Pius Bosch és una entitat jurídica sotmesa a la legislació de la Generalitat de Catalunya, creada l’any 1992, en escriptura pública que va autoritzar el fedatari Carles Cabadés 0’Callaghan el dia 21 de juliol. Aquesta entitat és el pilar jurídic bàsic en l’organigrama actual del Centre. Atesa la data fundacional, podem dir que la Fundació és molt jove i que la seva història és breu, si és que podem parlar d’història en un període tan curt de temps. Però ens cal anar més lluny. Per entendre l’origen, la finalitat, la funció i la significació de la Fundació hem de traslladar-nos a 1936. El Centre Moral del Poblenou, a l’iniciar-se la infausta i malanada guerra civil, ocupava l’actual edifici on avui, i des del 1950, torna a tenir la seva seu social, al carrer Pujades, 176-178 del Poblenou, a Barcelona.
Cronologia
En realitat per poder seguir cronològicament la història de l’edifici hem de retrocedir encara una mica més, fins al 1922. El 10 d’agost d’aquell any, i donant-ne fe el notari Narcís Batlle Basó, un grup d’onze prohoms que suposem serien socis, simpatitzants i en tot cas protectors del “Centro Moral del Pueblo Nuevo”, adquirien a títol de compra una finca situada a Barcelona, secció de Sant Martí de Provençals i “paraje conocido por Poble Nou” (així en el Registre), amb front al carrer de Pujades, sense fer esment de cap numeració de policia urbana. En una inscripció posterior, el Registre de la Propietat es refereix a la situació de la finca dient que està situada al carrer Pujades, sense número, carrer que comença o té l’entrada pel Parc de Barcelona i acaba en el camp.
La venedora de la finca era la Sra. Trinidad de Venero de Valera y Sisteré. La família Venero devia ser propietària d’una extensió molt considerable de terreny en l’actual centre del Poblenou, ja que moltes finques de la Rambla i del seu entorn procedeixen d’una gran finca que fou propietat d’aquesta família. Testimoni d’això en els nostres dies és el carrer de Venero que porta aquest nom pel motiu citat. Els terrenys que hi afronten eren propietat del senyor Antonio de Venero y Venero Cosío de la Hoz, pare de l’esmentada senyora Trinidad i germana de Francesc Venero de Valera i Sisteré que va vendre els terrenys del carrer o passatge de Venero, entre els carrers de Llull i Pujades. El preu de la compravenda del solar del Centre va ser de “treinta y cinco mil ocho pesetas cincuenta céntimos”.
Els onze prohoms, la van adquirir indivisament amb diferents aportacions. Els compradors i les seves contribucions foren:
– Mn Pius Bosch i Crous, rector de la parròquia de Santa Maria del Taulat des de 1916, 7.008,50 pessetes
– Andrés Oliva Lacoma, 3.000 pessetes
– Francisco de Paula Alesán Nogués, 2.500 pessetes
– Fidel Vilà Marqués, 5.000 pessetes
– Miguel Vidal Serra, 3.000 pessetes
– Fernando Rivière Chavany, 5.000 pessetes
– José Aulet Jané, 1.000 pessetes
– Segismundo Riera Puntí, 4.000 pessetes
– Miguel Picó Jou, 3.000 pessetes
– Leopoldo Sagnier Villavecchia, 1.000 pessetes
– Celestino Martí i Sadurní, 500 pessetes
Els lligams de la Parròquia amb el Centre eren palesos. Tres anys més tard, el 30 de novembre de 1925, els onze propietaris venien la finca al “Centro Moral del Pueblo Nuevo” en l’escriptura que va autoritzar el notari Eladi Crehuet i Pardas pel mateix preu que l’havien adquirida tres anys abans, deixant ajornat el pagament del preu que es garantia amb la constitució d’hipoteca a favor de cadascun dels venedors per l‘import de la participació individual de cada transmitent. A l’escriptura es deia que no es guanyarien interessos “atendidos los fines altamente loables que cumple la entidad compradora”. El Centre va estar representat pel president, Josep Gili Muset, pel secretari Jaume Botey Candelich, i pel vice-tresorer, Salvador Vilà Cruselles, designats i facultats expressament per dur a terme el negoci jurídic de la compravenda.
El “Centro Moral de Pueblo Nuevo” havia comprat també un solar confrontat amb l’anterior situat al costat dret de la finca referida, i així a l’any 1926 era propietari de dues finques, una al costat de l’altra amb unes extensions de 661,36 i 442,48 metres quadrats, o sigui en total mil cent tres metres vuitanta-quatre decímetres quadrats. El Centre tenia el forat però li faltava la closca. Calia construir i per fer-ho es necessitaven diners. Van recórrer al préstec amb garantia hipotecària. L’entitat creditora triada va ser el Banco Hipotecario de España. Aquesta entitat de crèdit, donades les limitacions tècniques de l’època, només signava els contractes de les operacions que realitzava a Madrid, i és per això que la Junta del Centre va apoderar a un senyor anomenat Juan Figueroa y Duró, probablement un advocat o agent de comerç bancari, perquè representés l’entitat i portés a terme el triple negoci jurídic necessari per als objectius del Centre. Calia, en primer lloc, agrupar les dues finques convertint-les en una sola, després declarar l’obra nova, o sigui l’edifici projectat, i, finalment, constituir la hipoteca que garantís l’emprèstit que li feia el Banc per poder construir.
Atorgada l’escriptura de poder a favor del senyor Figueroa, aquest es traslladà a Madrid on, el 2 de març de 1926, va signar davant del notari Don Cándido Casanueva y Gorjón, en nom i com a mandatari del “Centro Moral de Pueblo Nuevo”, l’instrument públic on es concretaven les tres operacions esmentades.
Agrupades les dues finques, en va resultar una de 1.103,84 metres quadrats i es va definir l’obra nova de la següent manera:
“Edificio en construcción destinado a Centro Recreativo y Cultural… quedando un pequeño espacio por edificar en la entrada, por la calle de uno de los dos cuerpos de que constarà el edificio. El de la parte anterior constarà de planta baja con un entresuelo y de un piso encima, en la planta baja estará situado el salón para café, billares, secretaría, biblioteca, sala de lectura, cocina y servicios; el entresuelo estará situado en la segunda crugía y contendrá sala de tresillo y dependencias; y la planta principal estará destinada a clases y museo escolar con amplios salones que recibirán luces por la fa – chada. Detrás de este cuerpo y comunicando con él, a la vez que tendrá entrada directa desde la calle, habrá otro cuerpo de una sola altura destinado a teatro distribuido en vestíbulo, sala con galería alrededor y escenario, siendo sus dimensiones totales unos trein ta y nueve metros de largo por quince metros de ancho y la construcción de toda la finca estará hecha con ladrillo y hierro laminado en los entramados y armaduras…”
A la mateixa escriptura es constituïa la hipoteca a favor del Banco Hipotecario de España, qui adquiria la condició de primer creditor hipotecari posposant els drets dels onze prohoms que havien venut al Centre una de les dues finques sense cobrar-ne el preu que va quedar ajornat amb la garantia real de la finca. El crèdit a favor del banc tenia un termini de cinquanta anys i la quantitat emmanllevada era de cent disset mil cinccentes pessetes.
És de suposar que amb els diners del préstec no n’havia prou per concloure la construcció i la Junta del Centre es trobaria ben aviat sense liquiditat. Atrapada, devia buscar solucions complementàries per seguir endavant. El resultat va ser una nova hipoteca que permetés cancel·lar el deute amb el Banco Hipotecario i aportés nou capital per seguir les obres.
Es va concretar en un crèdit contractat amb la “Sección Especial del Régimen Obligatorio de Retiros Obreros de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros”. La quantitat prestada va ser de dues-centes vint mil pessetes, al termini de vint anys i amb un interès del cinc per cent rebaixant en mig punt el que s’havia pactat amb l’Hipotecario. L’escriptura es va signar, aquest cop a Barcelona, el 30 de setembre de 1927. Tot seguit, es cancel·lava el préstec del Banc. Pel Centre signaren els senyors Gili, Botey i Martí. Poc podien imaginar els directius de l’entitat que els esdeveniments futurs i la instauració d’un nou règim polític podia portar dissortades conseqüències.
Som a l’any 1936; amb la Guerra Civil es repeteixen els fets del 1909. L’església de Santa Maria del Taulat sofreix un incendi total que no deixa pedra sobre pedra i el Centre n’és també víctima amb un incendi parcial.
Després de la guerra
A l’acabament de la guerra el nou règim comença a legislar i, entre d’altres disposicions, una “Ley del 1 de septiembre de 1939” i una “Orden Ministerial del 6 de octubre” del mateix any, incorpora al Patrimonio del Instituto Nacional de Previsión els crèdits a favor de les caixes col·laboradores de previsió social, entre les quals s’hi trobava la “Sección Especial del Régimen Obligatorio de Retiros Obreros de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros”.
L’“Instituto Nacional de Previsión” inscriu ràpidament el dret que li atorga la nova legislació i per un assentament al Registre, del 21 de gener de 1944, passa a ser titular del crèdit contra el Centre. La llei de 23 de gener del 1941 havia donat la pauta pel canvi de titularitat dels crèdits als Registres de la Propietat.
Per impagament del deute, l’”Instituto Nacional de Previsión” insta procediment sumari hipotecari contra el “Centro Moral”. Es segueix en el Jutjat de primera Instància número 6 de Barcelona. Probablement, si no s’hagués produït l’absorció dels crèdits per l’organisme estatal, les dificultats econòmiques amb causa i com a conseqüència de la guerra que va abocar el Centre a uns anys d’inactivitat, s’haguessin resolt. S’ha de creure que amb la “Caja de Pensiones” s’hauria pogut negociar una renovació del crèdit, o una renovació dels terminis que haurien proporcionat al Centre temps suficient per recórrer a altres solucions a través dels seus socis o d’alguns pròcers del barri. Dissortadament, el procediment judicial va seguir implacable fins que el 12 de desembre de 1944 es celebrava la segona i definitiva subhasta, a l’haver quedat deserta la primera, s’adjudicava la finca al senyor Andrés Ribera Rovira per la suma de tres-centes trenta-dues mil cent pessetes (332.100). Quedaven cancel·lades totes les càrregues posteriors i, com que la postura en subhasta va ser superior al deute, el romanent va quedar a la “Caja General de Depósitos” a disposició dels restants creditors, que no consta si van arribar a cobrar aquelles primeres aportacions que varen fer al comprar el solar.
Amb tot això, el Centre, reconvertit en “Centro Parroquial”, s’instal·lava al carrer Pallars. La Parròquia havia ocupat el local de l’antic cafè del Centre a l’edifici subhastat del carrer Pujades. Aquesta situació perdurà fins al 1950 quan el 4 de març fou consagrada la nova església. Quedava lliure l’antic edifici del Centre, però seguia sent propietat del Sr. Ribera Rovira.
En aquell moment, un soci del Centre entregat i convençut va encaminar els seus esforços, juntament amb altres persones que el recolzaven, per recuperar la que havia estat la seu social. En Joan Montaner i Segarra, primer president del que seria el nou Centre, volia assegurar no solament la tornada sinó també la permanència a l’edifici i no es conformava amb una ocupació a títol d’arrendament sense altres garanties. Desitjava avalar el futur de l’entitat.
L’esforç i l’entusiasme esmerçats van aconseguir que la família Ribera vengués la propietat de l’immoble amb certes condicions. En primer lloc, es va fer una segregació de vuitanta-nou metres i noranta-set decímetres quadrats que van quedar propietat del senyor Andreu Ribera i Rovira. La finca resultant, reduïda a mil tretze metres vuitanta- set decímetres quadrats, amb l’edifici, era adquirida per la “Sociedad Cultural Mossén Pio Bosch, Sociedad Civil Particular”.
La creació de “La Sociedad Cultural Mosén Pio Bosch” va ser una de les condicions per transmetre la propietat de l’immoble. El nou centre, o sigui l’actual Centre Moral i Cultural de Poblenou, continuador del Centre Parroquial i del “Centro Moral de Pueblo Nuevo” era una associació que, com totes les que van sobreviure a la guerra, o es van crear un cop acabada aquella, estava subjecte als controls i conveniències del règim i sotmesa a una legislació altament intervencionista. Podia succeir que, amb qualsevol maniobra política o per la promulgació d’alguna llei, l’entitat perdés la seva essència i fins i tot canviés d’objectius o s’obligués a destinar l’edifici a altres finalitats políticament imposades. Aquest temor frenava en principi la transmissió.
No es tractava d’una transacció merament mercantil dintre del mercat immobiliari. Era una operació que necessitava d’una gran dosi de generositat per part de la família Ribera per facilitar el ressorgiment del Centre i treure’l del confinament a precari que estava vivint al carrer Pallars. Calia preveure que la generositat dels transmitents i els esforços dels adquirents no se n’anessin en orris per mala voluntat o interessada intromissió de tercers. Es va negociar amb la propietat acordant finalment la creació d’una societat civil particular que seria la propietària de l’edifici i l’arrendaria al Centre i a les escoles parroquials. I es va retransformar el Centre Parroquial donant pas a una renovada entitat més àmplia i més d’acord amb la realitat social del moment, el “Centro Moral y Cultural de Pueblo Nuevo”.
Al butlletí el Centre de l’abril de 2003, núm. 36, ja es deia que amb un criteri jurídic molt encertat, es va triar la figura d’una societat civil particular, sense cap dubte la més convenient en aquell moment. Regulada pel Codi Civil, sense gaire formalismes, quedava fora dels àmbits mercantil i del règim associacionista fortament polititzat.
La “Sociedad Cultural Mosén Pio Bosch”
El dia 6 de juny de 1950 es va atorgar escriptura de constitució d’una societat civil amb la denominació de “Sociedad Cultural Mosén Pio Bosch”. Va autoritzar-la el notari José-María Gich Pi i els seus atorgants foren els socis fundadors senyors Joaquim Batlle Ferrer, Jaume Botey Candelich, Andreu Padró Pagés, Joan Montaner Segarra, Jaume Ribera Rovira i Josep Martí Saltor. Actuaven en nom propi i, a més, en Jaume Ribera ho feia també en representació del seu germà Andreu Ribera i Rovira.
El nom que es va triar era un homenatge a Mossèn Pius Bosch i Crous que va ser rector de la Parròquia de Santa Maria del Taulat des del 23 de juny de 1916 fins a la seva mort l’1 de novembre de 1947.
Amb la constitució social es va organitzar la primera junta de govern: va ser nomenat president en Joaquim Batlle, secretari en Joan Montaner i tresorer en Jaume Botey; els altres socis tenien la condició de vocals.
En un dels articles dels Estatuts socials es deia: “En atención a la altruista labor cultural y benéfica desarrollada por Don Joaquín Ribera Barnola en la barriada de Pueblo Nuevo, queda convenido en forma irrevocable el conceder a su familia el derecho de que dos personas de la misma sean socios de la persona jurídica que se constituye por durante toda la vida de ésta. Los cargos que ostenten los dos miembros de la familia de Don Joaquín Ribera podrán transmitirse por sucesión hereditaria y por actos inter-vivos y por la sola voluntad de sus titulares”.
Tres setmanes després, l’1 de juliol, el mateix fedatari autoritzava la compravenda de la finca del carrer Pujades 176-178 del Poblenou de Barcelona. N’eren atorgants: com a venedor l’Andreu Ribera Rovira, i com a compradora la “Sociedad Cultural Mosén Pio Bosch” que va estar representada pel seu president, en Joaquim Batlle Ferrer.
En l’escriptura de compra es consignava, entre les altres clàusules pròpies del negoci jurídic de què es tractava, la de retrovenda, és a dir, el venedor es reservava per a ell i per als seus descendents, la facultat de poder resoldre la compravenda, i recuperar la propietat de la finca, abonant el mateix preu de la venda més les millores, si es deixava de destinar l’edifici als objectius pels quals s’adquiria, o sigui, si l’immoble deixés de ser seu del Centre Moral o altra societat amb finalitats culturals recreatives catòliques. La facultat de determinar si es complia o no la condició imposada es reservava al Senyor Bisbe de Barcelona.
A la mort del primer president, en Joaquim Batlle Ferrer, el va substituir en Joan Montaner Segarra que va ostentar la presidència fins a la seva mort. La secretaria va passar a en Joan Buxadé Domènech, i per la defunció dels socis senyors Botey, Padró i Martí, varen adquirir la condició de socis vocals els senyors Josep Ruiz Alba, Joan Guardino Gironés i Claudi Andani Vidal, que fou el tresorer. Traspassats els dos primers foren subs – tituïts pels senyors Jordi Asensio Mèlich i Josep Batlle Albes. No hi van haver altres modificacions fins a la dissolució de la societat. Mantenien la seva condició de socis vitalicis els germans Jaume i Andreu Ribera Rovira.
La Fundació Privada Mossèn Pius Bosch
La societat va existir fins al 6 de juliol de 1993, dia en què la Junta presidida per en Joan Buxadé i Domènech, com a substitut estatutari d’en Joan Montaner Segarra, absent per malaltia, actuant de secretari en Claudi Andani Vidal i assistint la resta de socis, es va acordar per unanimitat dissoldre a tots els efectes la societat civil, nomenant als senyors Andani i Buxadé liquidadors amb l’encàrrec de traspassar el patrimoni social a la recent creada Fundació privada Mossèn Pius Bosch.
A l’any 1992 la situació política del país era totalment diferent de l’any 1950 en què s’havia constituït la Societat Civil. El pas dels anys havien desvirtuat la conveniència de la societat civil particular. La gran transformació del país, l’evolució política, la legislativa i especialment la reforma fiscal feien necessari que es trobés una figura jurídica més coherent amb la realitat. Tanmateix, a Catalunya s’havia restablert la Generalitat i el Parlament, usant les seves facultats, havia legislat l’espai corresponent a les fundacions. La nova llei catalana de fundacions era una porta oberta que donava un marc adient i magnífic per a la continuïtat dels objectius que havien inspirat la creació de la societat l’any 1950.
Una fundació era una salvaguarda de futur per les especials característiques d’aquestes institucions i una tutela per al Centre que veia protegida la seva seu de qualsevulla situació futura provocada per motivacions polítiques o per grups de pressió que es poguessin crear en el si del Centre i posessin en perill els seus objectius, de tal manera que això va fer comprendre al senyor Andreu Ribera que una fundació garantia amb escreix la finalitat fixada a l’any 1950, i en conseqüència, no calia mantenir el dret de retrovenda establert en el seu moment. Hi va renunciar.
Prèviament a la dissolució de la societat civil, en Junta celebrada el 3 d’abril de 1992 es va aprovar la creació i dotació de la fundació que es denominaria Fundació Privada Mossèn Pius Bosch subjecte a la legislació de la Generalitat de Catalunya. L’encara existent societat civil va dotar a la Fundació amb la propietat de l’edifici del Carrer Pujades, 176-178, i un milió de pessetes. El 21 de juliol del mateix any, s’atorgava l’escriptura fundacional, compareixent els senyors Claudi Andani i Joan Buxadé com a representants de l’entitat fundadora i a títol personal, juntament amb les altres persones que, segons les disposicions estatutàries, havien de constituir el primer Patronat, és a dir la junta rectora. Eren els senyors Jaume i Andreu Ribera Rovira, Domènec Sarsanedas Sabaté, Joaquim Vilasaró Bagaria, i Josep Gili Diego.
El primer Patronat va constituir-se sota la presidència de Domènec Sarsanedas Sabaté, s’anomenà patró-secretari Joan Buxadé Domènech, patró-tresorer Claudi Andani Vidal, i patrons-vocals Joaquim Vilasaró Bagaria, Josep Gili Diego, Jaume Ribera Rovira i Andreu Ribera i Rovira.
A la mort del president senyor Sarsanedas i del tresorer senyor Andani, passen a ocupar aquests càrrecs, respectivament, Joaquim Vilasaró Bagaria i Josep Casanova Ramón. Tanmateix, s’incorporen com a patrons-vocals Jaume Masjuan Pons i Xavier Oliver Casanova.
L’actualitat
La Fundació i el Centre són dues persones jurídiques diferents, legislativament diferenciades subjectes a normatives específiques per a cada figura, però estan agermanades per uns objectius similars per no dir comuns. Si el Centre dirigeix la seva activitat als socis, la Fundació preveu la possibilitat d’un abast més ampli podent ampliar l’activitat a tot el Poblenou, però ambdues institucions convergeixen en oferir i desenvolupar, amb esperit cristià, cultura i recreació a la societat.
L’una fa a l’altra, i tot i que el Centre és primer en el temps i els seus objectius i el seu futur van donar peu a la Societat Civil primer, després transformada en la Fundació, aquesta Fundació és la base jurídica que li sustenta l’estatge amb garantia de continuïtat i, especialment, de finalitat.
La Fundació és com un estoig que guarda i fa lluir el seu contingut: el Centre. Les relacions formals entre les dues entitats es van instrumentar primer a través d’un contacte d’arrendament parcial de l’edifici del carrer Pujades. Un cop es van suprimir les escoles que ocupaven la primera planta alta amb front a la façana, el contracte es va estendre a tot l’edifici, però al novembre del 2002, volent ressaltar encara més el caràcter gratuït de la Fundació, sense cap afany de lucre, es va cancel·lar l’arrendament donant pas a una relació més adient com és el contracte de comodat actualment vigent. La Fundació exerceix la seva finalitat de fomentar la cultura a través del Centre Moral i Cultural del Poblenou i esporàdicament en altres accions puntuals fora del Centre. Es manté com a soci protector de la revista Llengua Nacional i, en compliment del seu objectiu de ser foment d’activitats culturals i recreatives amb esperit cristià al barri, ho fa en forma no plenament oberta a tot allò que directament o indirectament comporti un bé moral, social o cultural per al Centre i per al barri.
GLOSA HISTÒRICA DEL CENTRE MORAL I CULTURAL DEL POBLENOU, EN EL SEU
CENTENARI