QUI VA SER MOSSÈN PIUS BOSCH?
Mossèn Pius Bosch i Crous va ser rector de la Parròquia de Santa Maria del Taulat des del 23 de juny de 1916 fins a la seva mort l’1 de novembre de 1947. Des del seu càrrec, i a través de la seva fecunda tasca pastoral i social, va ser un ferm impulsor i defensor del Centre durant els anys d’abans de la Guerra Civil i, acabada aquesta, durant la postguerra i fins la seva mort, va saber mantenir el caliu necessari amb el Centre Parroquial que va ser el mantenidor de l’esperit i la tasca del Centre d’abans, fins que es va poder com a tal una vegada més a partir del 1950. La Fundació va prendre el seu nom en decidit homenatge a l’home, al sacerdot i al consiliari.
Mossèn Pius Bosch signa el document de la primera pedra
de l’església de Santa Maria del Taulat (AHPN)
L’Església de Santa Maria del Taulat és com un tresor. Molta gent, quan hi ve per primera vegada, queda meravellada del que hi descobreixen. Quan la veuen per fora, com una capsa amb un campanar petit, no s’imaginen el que després hi troben a dintre. “És com una catedral”, afirmem alguns tot mirant, amunt, l’enteixinat del sostre i les seves grans proporcions. O mirant el cor i l’orgue sota la rosassa. I al final de la nau, la Mare de Déu, dins la fornícula i el seu petit balconet, sota mateix de la gran llanterna del cimbori. La pedagogia dels vitralls són com un llibre de fotografies en colors, com un dels powerpoints d’avui en dia. Serien hores i hores de classe per explicar tot el que allà s’hi ensenya.
Amb tot, encara conserva la sobrietat i l’austeritat de les grans construccions religioses. Darrera d’aquest gran edifici sempre he pensat que hi ha l’ànima del rector que en va iniciar la seva construcció. Ben segur! Es tracta de mossèn Pius Bosch i Crous. Ell va néixer el 1873 i va morir –amb 74 anys– el dia de Tots Sants de l’any 1947. Però va ser rector de la nostra parròquia prop de trenta-dos anys, des del 1915 fins el novembre del 1947, quan va morir, encara que no va prendre possessió del títol de rector de la nostra parròquia fins l’any següent, el 23 de juny del 1916. De tots els rectors que ha tingut la parròquia, ell és el qui ho ha estat més temps, tot i que va haver de marxar durant els tres anys de la Guerra Civil. Excepcionalment va salvar la vida perquè es va refugiar a Montesquiu -al Ripollès- amb la seva família. Després d’ell ja ve mossèn Joan Playà i Ballver (1890-1975) que, després de la mort de mossèn Pius Bosch, va ser rector durant 21 anys (del 1947 al 1968).
A mossèn Pius Bosch se’l recorda com un home molt caritatiu. Segons es conta d’ell, la seva estada al Poblenou va ser amb la fama “de patriarca, que amb la seva bondat, prudència i caritat es va fer estimar per tots els feligresos”. Una mostra d’això va ser la manera com es va comportar quan els forts temporals de l’any 1934 van destruir pràcticament el barri de Pequín: aleshores ell s’hi va presentar amb el bisbe de Barcelona i, per tant, amb l’ajuda oficial. Com també, després de la guerra, no dubtava en visitar els camps de concentració del franquisme per aconseguir l’alliberament d’algun jove.
Justament, com molt bé explica en Nicasi Camps en la història de la nostra parròquia, va ser anant o tornant d’una d’aquestes visites que va patir un accident de cotxe que li va deixar –de per vida– unes dificultats en la parla i en el caminar. Però, molt abans de tot això, havia fet donacions econòmiques personals a les Conferències de Sant Vicenç de Paül i al rober de la Mare de Déu dels Desamparats i va crear les Escoles parroquials (del Centre Moral) i l’escola nocturna per a obreres de la Mare de Déu de Montserrat. A banda de tot el que personalment donava de la seva butxaca.
Anys abans de la Guerra Civil, només arribar a la parròquia, el 1917, mossèn Pius Bosch es va negar a tirar endavant el projecte de construcció d’una nova església, però això no vol dir que no li agradés millorar i embellir la que hi havia: per això va fer construir la capella del Santíssim. En canvi, després de la Guerra Civil, sí que va haver de liderar la construcció de la nova església: l’actual. El 1941 va presentar el projecte de construcció i el 1945 van posar la primera pedra. Però ell no la va poder veure mai acabada, atès que va morir el 1947 i la seva consagració final no va ser fins el 1950. Amb tot, les despulles de mossèn Pius Bosch ara descansen en un sepulcre sota el passadís central de l’església actual. Aquí hi van ser traslladades l’any 1968 (el 20 de desembre), atès que quan va morir fou enterrat al cementiri de Sant Andreu. El seu retorn a la nostra església es va poder fer seguint una antiga tradició que diu que els rectors que han construït una parròquia poden ser enterrats en ella.
La Fundació Pius Bosch és actualment la qui ostenta la propietat del nostre Centre Moral i Cultural i alhora és la qui té l’encàrrec de servar la memòria del qui fou el gran rector de la nostra parròquia.
He escrit tot això perquè, sempre que procurem una millora en la nau de l’església de Santa Maria del Taulat, penso que tot es una pura continuació de l’obra de mossèn Pius Bosch.
Aquest estiu, per exemple, gràcies al finançament de la Fundació Pius Bosch, s’han pogut instal·lar 10 ventiladors per airejar la nau de l’església durant l’estació calorosa. No és l’aire condicionat que tenim a les nostres cases, sinó que es tracta només de la satisfacció dels pobres, que movent l’aire calent hi trobem consol. No ha estat tampoc una gran despesa, ens hem mogut encara per sota del 2.000 euros. Però he pensat que mossèn Pius Bosch, gràcies a la seva Fundació, ara deu estar ben satisfet de veure que “la seva església” va millorant i no es dóna mai per acabada i pot ser sempre reformada.
Francesc Romeu
Rector de Santa Maria del Taulat i periodista
(Publicat a la revista el Centre, número 72, d’octubre del 2012)